REFLEXIÓ FINAL D'ÈTICA I TV

L'home és l'únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra: d'Alcàsser a Marta del Castillo

Tot i que el 13 de novembre de 1992 van desaparèixer tres joves a la població valenciana d’ Alcàsser, no va ser fins el 17 del mateix mes que els mitjans de comunicació van fer-se ressò de la notícia. En un primer moment res feia preveure, pel tractament i importància que es donava al cas, que s’acabaria convertint el primer gran show televisiu de la teleporqueria a Espanya. La Vanguardia, per exemple, n’anunciava la desaparició, el mateix 17, en un breu article[1] a l’apartat de sucesos de les pàgines de societat. Durant els dos mesos següents, i fins que les nenes no van ser trobades mortes, les notícies relacionades amb la investigació i la recerca, van aparèixer amb comptagotes. Diaris com La Vanguardia dedicaven breus i petits articles[2] a les escasses informacions sobre l’evolució del cas.
Tanmateix, el 28 de gener de 1993, (quan es va saber que s’havien trobat els cossos de les menors) el panorama va canviar radicalment. El dolor i patiment més íntim de les famílies de les tres nenes va ser comercialitzat pels mitjans que el van convertir en un gran espectacle que va commocionar i escandalitzar a un país sencer. Nieves Herrero, periodista i presentadora del programa De Tu a Tu (Antena3 TV), com totes les cadenes espanyoles, va traslladar-se a Alcàsser, el mateix dia que es coneixia la tragèdia, per oferir en directe el sofriment de les famílies. Al dia següent, Antena3 TV comunicava al diari La Vanguardia que, entre les 21.00 i 22.00 hores, havia aconseguit un 95 per cent de l’audiència, fins a 18 milions d’espectadors. Tot i això, van ser innumerables les crítiques i un sentiment d’indignació va arrelar entre la població. Alcàsser havia posat la “televisió al límit”3. Per primera vegada a Espanya es constatava la necessitat de fixar “un equilibri pràctic entre els casos en què poguessin xocar la llibertat d’informació amb els drets de la personalitat”4. Fins i tot, Víctor Amela, en un article a La Vanguardia publicat quatre anys després, recordava encara com “aquella nit la televisió des d’Alcàsser va robar per sempre la innocència dels teleespectadors espanyols”5.
Tot i que aquest va ser el cas que va marcar un punt d’inflexió en el tractament de “l’horror com a espectable”6 i es van prendre mesures per a regular-lo, l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. La Rocio Vaninkof, el cas Madeleine, la Mari Luz i l’assassinat de Marta del Castillo, són només alguns exemples que ens mostren el poc progrés que hi ha hagut a l’hora de tractar el patiment i dolor de les persones en situacions extremes, tot i els reiterats intents de les diferents institucions.
El cas més recent és el de Marta del Castillo, la jove presumptament assassinada per la seva ex parella, que va fer que tornessin a planar sobre els mitjans, i em més força que mai, els fantasmes d’Alcàsser. El 18 de febrer apeixia al programa de Telecinco, Rojo y Negro, la noia de 14 anys que, fins el moment, havia mantingut una relació sentimental amb Miguel Carcaño, el presumpte assassí de la jove sevillana. La menor, a cara descoberta i acompanyada per la seva mare, va ser entrevistada i coaccionada per a respondre les compromeses preguntes de Nacho Abad, periodista i presentador del late night. Aquella nit la cadena va aconseguir un 28,3% de quota de pantalla (1.833.000 espectadors). Al matí següent, i a fi de mantenir l’espectacular audiència, la jove va assistir al magazine matinal de la mateixa cadena, El Programa de Ana Rosa, i, sota les mateixes condicions, va repetir les “declaracions” de la nit anterior. Aquest fet va provocar, una vegada més, un gran debat ètic en la societat i dins la pròpia professió periodística. El 19 de febrer la fiscalia Sevillana va obrir diligències als programes que havien mostrat menors d’edat relacionats amb la mort de la jove i el Defensor del Menor d’Andalusia demanava la protecció dels menors davant la possible “greu transcendència dels fets en la persona”. Molts van considerar que la cadena privada havia violat el Código de Autorregulación sobre Contenidos Televisivos e Infáncia8 on es recull que “no se entrevistará a menores identificados en situaciones de crisis (fugados de su casa, que hayan intentado suicidio, instrumentalizados por adultos para el crimen, involucrados en la prostitución, con sus padres o familiares allegados implicados en procesos judiciales o recluidos en la cárcel, etc.)”.
Per altra banda, i encara que en formats diferents, tampoc es poden passar per alt programes com La Caja Roja de Telecinco o la mort en directe de la més que polèmica Jade Goody, “la primera gran estrella mundial de la telerealitat”9.
Tots aquests casos posen en dubte la legitimitat d’utilitzar les desgràcies i patiments aliens, convertits en espectacle, com a mètode per a aconseguir audiència. Vam començar amb Alcàsser, fins on arribarem?

Amb aquesta explicació i reflexió, em volgut demostrar, igual que en el bloc, el no compliment dels codis ètics i deontològics dels periodistes als mitjans a més de l’inici de la teleporqueria i el mínim o nul progrés que hi ha hagut en la regulació de casos extrems (repeteixo: tot i l’esforç de diferents institucions) a través de la comparació del primer (Alcàsser) i l’últim cas que s’ha conegut (Marta del Castillo).
D’aquesta manera tanquem 6 setmanes (4 comptant que vam canviar el tema) d’investigació i anàlisi. Durant aquest temps hem realitzat una intensa recerca en diferents biblioteques a més d’aprendre a utilitzar, i introduir en la nostra quotidianitat, l’ús d’hemeroteques com la de La Venguradia. També em realitzat entrevistes a professionals del sector, consultat diverses pàgines web especialitzades, documents d’organismes oficials i, de forma complementària, em vist diverses pel·lícules que tracten, de forma més o menys directe, el tema. De forma personal, em après a seguir unes pautes estrictes en l’organització i priorització de la informació (el nostre és un tema molt ampli) a més d’interioritzar els criteris de citació de bibliografia i les millors estratègies per a realitzar una recerca d’informació ràpida, eficaç i satisfactòria.

[1] “La desaparición de tres adolescentes desde el viernes siembra la angustia en Valencia”. La Vanguardia [Barcelona]. (17/11/1992) p. 25
[2] “Continúa la búsqueda de las tres niñas de Alcácer”. La Vanguardia [Barcelona]. (23/11/1992) p.31; “Las tres jóvenes desaparecidas e valencia pueden estar en granada” La Vanguardia [Barcelona]. (24/11/1992) p. 27
3 Cfr. “Alcácer pone la televisión al límite” La Vanguardia. (30/01/1993)
4 Cfr. “Victòria Camps pide a la televisión privada que actúe con vocación de servicio público”. La Vanguardia. (10/10/1994)
5 Cfr. “Alcàsser, condenado a la tele”. La Vanguardia. (18/05/1997)
6 Cfr. “El horror como espectáculo”. La Vanguardia. (29/01/1993)
8 CÓDIGO DE AUTORREGULACIÓN. Real Patronato sobre Discapacidad. [En línia].http://www.rpd.es/documentos/Codigo_y_criterios_calificacion.pdf [Consulta: 25 març 2009]
9 Cfr. “La ‘gran hermana’ Jade Goody muere a los 27 años”. El País. (22/03/2009)

EL DOLOR I EL SOFRIMENT COM A RECLAM PUBLICITARI

Fins ara, al bloc, s’ha parlat de l’acompliment (o no) dels codis ètics i deontològics dels periodistes a diferents programes de televisió i no s’ha fet incidència a cap altre mitjà de comunicació que no fos l’audiovisual. Tot i això, i encara que no sigui el tema central de la recerca, jo em pregunto, què passa amb les campanyes publicitàries? Ben sabut és per tots que tenen una gran influència sobre el públic i, moltes vegades, utilitzen el recurs fàcil de generar un gran debat social a partir d’imatges i eslògans provocatius a fi d’augmentar les vendes.
Hi ha moltes campanyes publicitàries que utilitzen el sofriment com a reclam cap al consumidor. Possiblement, un dels casos més polèmics i coneguts arreu del món és el de la marca de roba Benetton. La casa italiana, no ha dubtat a mostrar, en moltes de les seves campanyes, el patiment físic i psicològic dels individus. Al 1991la marca va començar a utilitzar la pena capital com a reclam cap al consumidor. Primerament, presentaren la imatge d’una impersonal cadira elèctrica amb les corretges deslligades que no va aconseguir el seu objectiu, ja que no va generar el debat que n’esperaven els responsables. Vuit anys després, van decidir llençar un missatge molt més arriscat i provocador que qüestionava la legitimitat mora i ètica d’exposar, en balles publicitàries, les imatges de vint-i-sis persones, amb noms i cognoms, condemnades a mort. Es presentava el retrat de cada una i a sota de cada fotografia hi apareixia l’eslògan “Sentenced to death” i el logotip de United Colors of Benetton.
Toscani, publicista italià i autor de la campanya, va justificar-se argumentant que es proposava “mobilitzar l’opinió pública[…], generar un gran debat sobre temes d’interès general, […] fer una crida sobre aquesta qüestió i promoure els drets humans a nivell mundial.”[1] La campanya, que es va desenvolupar durant els anys 1999 i 2000 a nivell mundial, va generar una gran controvèrsia als Estats Units d’Amèrica, ja que va ser a l’Estat de Missouri on es van prendre les fotografies dels condemnats. El mateix estat no va dubtar a demandar judicialment la firma italiana pel mal ús, que segons ells, havia fet Toscani de les entrevistes realitzades al corredor de la mort després d’haver estat lluitant més de dos anys per a aconseguir-les. A més, diferents grups de pressió social i familiars de les víctimes es van organitzar i iniciar accions reivindicatives sota el lema “United Killers of Benetton”.
A la primavera de 1992, la marca i el publicitari italià es van convertir, una altra vegada, en el centre de totes les mirades i crítiques al presentar una campanya que mostrava l’agonia, en una habitació d’hospital i envoltat per la seva família desconsolada, de l’activista i malat de sida David Kirby. (Therese Frorc, fotògrafa, va ser qui va prendre aquesta instantània que va ser primerament publicada a la revista Life.) En un reportatge[2] realitzat al magazine de El Mundo, el publicitari francès explicava que el propi Kirby era partidari de donar a la sida la màxima publicitat possible, per tant, ell ho interpretava com una “pietat moderna”. Pel francès, no només importaven els diners, sinó també el “desig de debat al voltant de determinats problemes de la societat”. I, tot i que no de la manera esperada, el desig li va ser concedit. Es va generar un gran debat social sobre els límits de la publicitat. Per a molts, la utilització d’aquest tipus d’imatges amb fins econòmics era, i és, una banalització del patiment aliè a més d’un acte cínic i frívol (recordem que el que suposadament es pretén es vendre jerseis i samarretes). Països com Alemanya, Itàlia, França o Espanya, entre d’altres, van rebutjar la utilització de la campanya en els mitjans de comunicació i, fins i tot, algunes revistes van arribar a deixar dos fulls en blanc dins les seves edicions en senyal de protesta. Només el magazine francès Max va atrevir-se, desafiant la Comissió per al Control de la Publicitat francesa, a no fer cas dels advertiments. Tot i això, Luciano Benetton, fundador del grup Benetton, va rebutjar les crítiques i va explicar que “un dia ens varem dir: la publicitat tradicional no serveix, o reduïm el pressupost o deixem de fer-la, o inventem alguna cosa que faci pensar”.[3]

La utilització del patiment com a reclam publicitari, no és, però, d’ús exclusiu de les grans multinacionals sinó que alguns grups polítics també han utilitzat, per exemple, les imatges de les víctimes del terrorisme per a guanyar alguns vots i “millorar” la campanya electoral. El cas més rellevant i proper, és potser el de la campanya nord-americana de G. Bush i J. Kerry. Van llançar als mitjans espots on apareixien familiars de les víctimes dels atemptats de l’11-S expressant la seva preocupació pel terrorisme internacional (qui no té aquesta preocupació avui en dia) i elogiant el sistema que defensaven els candidats per a la “protecció” del país. Van ser molts, però, els qui van condemnar la utilització de les víctimes en les campanyes electorals. El Washington Post, recollia les opinions de ciutadans nord americans que no entenien com “no és obi que la Zona Zero no hauria de ser utilitzada com a últim recurs d’una campanya electoral. Ens dol el que s’està fent”[4].

Les víctimes, que mereixen tot el nostre respecte i reconeixement, són ara també víctimes dels interessos econòmics, polítics i socials dels individus que passen per al qualsevol criteri ètic a fi i afecte d’aconseguir el seu objectiu.

[1] Cfr. El teleespectador paquiderm. El tractament audiovisual del patiment. F. Torralba (2006)
[2]“ Oliveiro Toscani, irreverente hasta el final”. Magazine de El Mundo, 1996.
[3]Cfr. Revista·3 de La Vanguardia, 04/02/1992
[4] Cfr. Bush ads using 9/11 images stir anger. Washington Post. (05/03/2004)

VIOLÈNCIA I MASS MEDIA

Tota aquella criminalitat que la gent no veu pel seu compte és mostrada pels mitjans de comunicació, generant així una obsessió social per la seguretat i el control. Aquesta preocupació general per la violència té lloc des de que s'ha produït una disminució de les formes violentes, excessives en altres èpoques. L'actual societat es caracteritza per un interès en el canvi i la necessitat de controlar el futur, el que crea incertesa i inseguretat. No obstant, aquest temor genera una predilecció pel consum de relats transgressors i violents. Aquest fenomen ha creat la cultura de la violència, d'alta presència en els mitjans. L'interès que desperta la criminalitat en els individus deriva en una morbositat molt potenciada i explotada pels mitjans, en benefici seu. Inicialment, la premsa fou acusada de suposar un factor criminògen, ja que segons els criminòlegs, representava un perill per a les masses; i el mateix succeí amb la ràdio. Però, més endavant, es va considerar que el cinema també comportava efectes negatius i un augment de la criminalitat. Tot plegat afectava més o menys de la mateixa forma a una massa uniforme, que reaccionava enfront els estímuls dels missatges mediàtics. Com podem veure, aquesta visió apocalíptica va fer que s'arribés a la conclusió que els mass media tenen una capacitat extremadament manipuladora. Destaca també l'atemptat que suposen els mitjans sobre la llibertat i consciència dels individus, els quals estan sotmesos a un gran poder influenciador i persuasiu. Alguns autors apunten que les conductes criminals i violentes són incorporades de l'exterior, per tant, de l'àmbit mediàtic. Aquesta polèmica és encara avui discutida, ja que no s'han trobat evidències suficients per afirmar una relació directa entre la violència als mitjans i els comportaments criminals. S'afirma també que els efectes dels media només representen una part de l'experiència social d'un individu. Altres autors veuen els mass media una modelació de les visions de les persones sobre el món i una potenciació dels pànics morals. És a dir, que fan dels estereotips una realitat social. Tanmateix, trobem visions més conservadores, que defensen fermament la neutralitat dels mitjans. Molts programes de ficció criminal aporten noves visions dels il·legalismes, convertint-se així en nous controladors socials. A més, aquest tipus de productes televisius incrementen el temor dels espectadors de ser víctimes de delictes. Cal mencionar també els efectes dels nous programes de reconstrucció de casos criminals o judicis paral·lels, com el d'Alcàsser, els quals provoquen distorsions en les investigacions judicials i representen una amenaça a les pressumpcions de violència. A mode d'exemple, veiem un incompliment d'una de les recomanacions del CAC, on es diu que cal evitar l'entrevistament de les persones integrants del procés per part de les ràdios i televisions mentre durin els judicis orals, ja que hem pogut comprovar a través del cas de la jove Marta Del Castillo, com eren entrevistats familiars i altres fonts relacionades durant els processos judicials. Ens sembla negatiu, per tant, aquest involucrament per part dels mitjans en casos que són competència d'organismes de l'estat, ja són utilitzats a mode d'entreteniment. Cal afegir que la presència constant d'organismes de control social en els mitjans fa que augmenti en l'espectador la sensació d'augment de la criminalitat. Hi ha autors que afirmen que les informacions criminals publicades als mitjans simbolitzen un ordre moral que ens indica una forma d'actuar, el que fa que adquireixin el paper de la justícia. A banda d'això, també es planteja la influència mediàtica a la que estan sotmeses les institucions, ja que tant l'opinió pública com els mitjans tendeixen a culpabilitzar els processos. Això fa que abans que un cas sigui profundament investigat per les autoritats judicials ja ha estat condemnat prèviament pels mitjans. És per això que també es diu que el periodisme ha magnificat la visió d'alguns delictes.

EL SHOW DE TRUMAN, UNA VIDA EN DIRECTE

En aquesta gran pel·lícula, veiem com el concepte de reality show és dut a l'extrem. En ella, Jim Carrey pren el paper de Truman, un participant involuntari d'un reality show que va començar amb el seu naixement i hauria d'acabar amb el dia de la seva mort. Per tant, ell és el protagonista del seu propi espectacle (The Truman Show), que retransmet la seva vida íntegra i en temps real. Tot el que l'envolta és producte de la corporació que organitza el show, des dels decorats fins els actors secundaris. Cal destacar l'evolució de Truman durant el progrés de la pel·lícula, ja que en un principi destaca per la seva innocència, després per una presa de consciència, d'asfíxia i, finalment, passa a revelar-se contra tot. L'argument de la pel·lícula fa que ens plantegem qüestions com: fins a quin punt té dret la indústria de l'espectacle a manipular la vida d'una persona per a convertir-la en un show? I, fins a quin punt en són còmplices el espectadors? Podem veure també el compliment del tòpic “donar al públic allò que demana”. En definitiva, el film reflexa la forma de treballar de la “teleporqueria”, així com la perillositat dels nous formats televisius i programes.

Trailer - El show de Truman (1988) [en línia]. Youtube, 2008.
http://www.youtube.com/watch?v=_OGI5XQEf4s&feature=related [Consulta: 1 abril 2009]

A PER UNA PÚBLICA DE QUALITAT

Envoltada d'una atmosfera de complicitat, la conferència realitzada per les dues dones del moment en l'àmbit directiu de la televisió ha estat tot un èxit. Montse Abbad, directora de TVE Catalunya, i Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, han mostrat la seva cara més humana confirmant que en televisió no tot és audiència. Les dues comunicadores han defensat aferrissadament la qualitat de la televisió pública, així com els seus objectius i expectatives de futur. Per a ambdues, és imprescindible la funció social que realitzen les cadenes públiques, la filosofia de les quals és fomentar valors culturals i oferir al públic una qualitat i una utilitat en les seves emissions. Reconeixen la dificultat afegida actualment amb la caiguda de la inversió publicitària, que genera preocupació entre moltes cadenes davant la potència de les televisions privades i els seus elevats pressupostos. A això cap afegir també la creixent competència entre cadenes, resultat de la lluita insaciable per la conquesta de l'espectador, que és una mina d'or per a les privades i els seus interessos quantitatius i superficials. Aquesta dinàmica de treball, basada únicament en el share i en l'audiència i, en general, en els percentatges, afecta greument a la qualitat del producte a causa de una priorització de l'èxit, del pur negoci i de la quantitat, molt per sobre de l'ètica. Per tant, pot entendre's que les televisions públiques no tenen en compte únicament l'audiència i la quota de pantalla, sinó que, al tenir un deure social, valoren altres aspectes en la seva programació. Com ha afirmat Terribas: "Les cadenes públiques se centren en la capacitat d'incidir en la societat, ja que pretenen fer coses constructives". Afegint, a continuació, el seu desig de retornar a la societat la seva inversió en forma de continguts òptims i de qualitat. És per això que moltes vegades es reclama a les cadenes privades una certa veracitat en les seves informacions, perquè desenvolupin una funció social qualitativa. Entorn d'aquesta problemàtica es crea la controvèrsia entre el públic i el privat en televisió. Tant Abbad com Terribas confirmen l'única pretensió de les seves cadenes de complementar a les privades, fet que aquestes últimes posen freqüentment en dubte. En altra afirmació de Terribas: "Cal mesurar qualitativament, ja que ser capdavanter en quantitat no té mèrit algun", veiem una clara al·lusió a aquelles cadenes la programació de les quals no guarda relació alguna amb valors ètics i morals, tan necessaris en la nostra societat. Ambdues directives coincideixen també que cap replantejar-se la veritable funció dels mitjos comunicació i exigir el seu compliment. És en aquest punt on molts es plantegen la necessitat del sorgiment d'una organització independent que reguli aquestes i altres qüestions, com per exemple, la influència de la política en la televisió. Aquesta necessitat ve donada per la manca d'un Consell Audiovisual Espanyol, que té la seva versió catalana amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). La creació d'aquest organisme a Espanya és una tasca pendent del govern, que es va comprometre a aprovar una llei audiovisual que afavorirà els continguts i limitarà el potencial públic. Si això s'aconsegueix, el poder del percentatge perdrà importància i els continguts audiovisuals es veuran obligats a donar un nou enfocament. Tornant a les tasques de la televisió pública, cap destacar la doble intenció d'aquestes, que pretenen, segons va contar la directora de Televisió de Catalunya: "obrir portes a la indústria i al ciutadà". En la dinàmica d'aquestes cadenes trobem una encertada aposta per la informació, la cultura i la ficció pròpia. En quant a l'opinió d'ambdues professionals respecte a la relació entre els mitjans de comunicació i la crisi actual, critiquen el tractament que alguns mitjans estan fent d'aquesta i proposen transmetre missatges positius al ciutadà. Però no tot són aspectes negatius, ja que, per exemple, gràcies al sorgiment de la televisió digital, les cadenes podran expandir-se, multiplicar els seus canals, continguts... i, en definitiva, sumar beneficis. Cap al final d'ambdues intervencions i després de diverses preguntes dels assistents, Abbad i Terribas han coincidit en la important tasca desenvolupada pel CAC, en referència a la seva avaluació de la pluralitat en els mitjans. Montse Abbad, per la seva banda, ha destacat que els productes de qualitat no estan renyits amb els baixos pressupostos i, que a causa del retallada publicitària, "caldrà aplicar normes d'austeritat".

VIDAL, R. "A por una pública de calidad". Edastama (2009), XV Jornades Blanquerna, núm. 1, p. 12, 13.

GRAN SHOW DEL DONANT

Fa més d'un any , al juny de 2007, a la cadena de televisió holandesa BNN es va emetre " El Gran Show de Donant" . Lisa,una dona d' uns 37 anys, estava malalta de càncer terminal, i suposadament moriria dintre d' uns mesos. Havia de decidir, en un plató de televisió, entre tres candidats a qui d' ells donava el seu ronyó. La malalta va fer algunes preguntes als tres concursants i també va parlar amb els familiars d' aquests, per decidir qui era el que de debó necessitava aquell òrgan. A més a més, el públic podia aconsellar a la malalta en la seva elecció, mitjançant missatges de mòvil. Cal destacar que la emissió d' aquest programa es va notificar setmanes avans i el dia de l'estrena va reunir a un gran nombre de curiosos pel seu caràcter excèntric ja que despertava bastanta curiositat. Però la sorpresa va arribar al final, abans de saber el nom del guanyador, que tot havia estat un muntatge, que no hi hauria cap donació en directe, que la malalta era una actriu però que els tres canditats eren malalts que de veritat necessitaven un ronyó nou. L'objectiu del programa, segons la productora, era conscienciar a la societat holandesa, la qual encapçala una de les menors tasses de donació d'òrgans de tota Europa. Aquest programa, d' una única emissió, se'n va parlar a moltes televisions estrangeres, fins i tot aquí, i va obrir un debat sobre l' ètica a la televisió. També va ser durament criticat per molts sectors, entre ells la Comissió Europea i altres associacions, i se' l va acusar de volguer unicament perseguir la màxima audiència possible.

Malgrat tot, aquest peculiar programa tenia una finalitat social: conscienciar als holandesos de la falta de donacions i la llarga llista d' espera que han de suportar els qui necessiten un transplant. I quina millor solució es va preguntar la cadena holandesa BNN que mostrar-ho amb el cas de tres persones, les tres malaltes renals, explicant el seu dia a dia, les seves limitacions i el desig de rebre aquest òrgan que els hi podia canviar positivament la seva vida. També cal destacar, que el tema de les donacions, és un tema delicat que pot ser no hauria de ser tractat a la televisió, però és i beneficiós per a moltes persones. Un altre punt a favor va ser que la cadena va destepar tot el muntatge, i va explicar als espectador per què ho havien fet, ja que podría haver acabat el programa i haver revel.lat el muntatge uns quans dies després. Però obviàment no hagués tingut l' impacte que va tenir, ja que van aguantar-ho fins ben bé al final.

Sí que és veritat que el tractament que se li va donar no és l' apropiat ja que va ser presentat com un concurs més i es va arribar a frivolitzar el tema de les donacions. Però també és veritat que la temàtica i l' objectiu d' aquest programa eren molt més "profunds" que els simples programes del cor o de tarda, que pretenen aconseguir la màxima audiència sense importar-lis de debó el contingut o quina imatge volen mostrar. També demostra que el morbo mou a les persones, i la nova temàtica d' aquest programa va ser el que més va despertar la curiositat dels espectadors de llocs diferents i que al dia següent tots els mitjans en parlessin. El que de veritat és trist és que sigui una cadena de televisió, la que s' encarregui de promoure les donacions d' òrgans i no un hospital, institució pública o el propi govern holandès.

COMPLEIXEN EL CODI D'AUTORREGULACIÓ LES CADENES PRIVADES?

El dilluns 30 de Març del 2009 quatre membres del grup vàrem estar observant "Cuatro", "Telecinco", "Antena 3" i "La sexta" en horari protegit. El que vam observar és que "Cuatro", "Telcinco" i "La sexta" van complir el Codi d'Autorregulació sobre Continguts Televisius i Infància. Per altra banda, Antena 3 no el va complir, ja que al programa "Tal cual lo contamos", a tres quarts de sis de la tarda, va sortir una imatge de l'assassinada Marta Del Castillo. Recordem que el codi d'autorregulació prohibeix l'emissió d'imatges identificatives de menors com autors, testimonis o víctimes d'actes il·lícits. Tot i que van complir el codi, els programes que s'emetenen aquesta franja horària, "La tira", "Elígeme" i "Hombres, mujeres i viceversa", no són programes pensats per als nens. Ens ha sorprès, ja que pensàvem que la majoria no complirien el codi i infringirien el codi d'autorregulació, tot i que val a dir que només els vàrem observar un sol dia. Aquest respecte del codi potser també respon a una sensibilització per part de les cadenes de televisió.

CÓDIGO DE AUTORREGULACIÓN. Real Patronato sobre Discapacidad. [En línia].
http://www.rpd.es/documentos/Codigo_y_criterios_calificacion.pdf [Consulta: 25 març 2009]

UNA VERITAT INCÒMODA

Entenem com a teleporqueria aquells programes de televisió que es caracteritzen per explotar el morbo i el sensacionalisme per ser més atractius davant l’ audiència. Aquests tipus de programes actualment estan rebent multitud de crítiques per part dels experts, ja que la televisió és considerat en la nostra societat un important element de socialització,i per tant tot el que surt en ella influeix en major o menor mesura de la gent perquè moltes vegades esdevenen un model de comportament alternatiu, per això molts experts s’ han omplert la boca culpant a la televisió de tots els mals de la societat actual i que l’ única solució possible a aquests problemes és eliminar aquest programes que l’ únic que fan es contaminar la ment dels espectadors.
Segons el meu punt de vista tota la culpa no la tenen els mitjans, ja que l’ únic que fan es adaptar-se al que vol l’ audiència, si l’ audiència està interessada en saber l’ última hora de la vida de la Pantoja els mitjans proporcionaran aquesta informació, perquè no cal oblidar, que els mitjans de comunicació privats són empreses que es mouen per obtindre beneficis econòmics i per sobreviure en un mercat tant competitiu com el dels mitjans de comunicació han de satisfer els gustos del client, per tant el programador està condicionat per l’ espectador. Això no treu, però que a moltes persones ens costi de creure que a l’ audiència l’ interessin aquests tipus de programes, que moltes vegades desperten un sentiment de vergonya aliena per les barbaritats que s’ arriben a dir , però la realitat és aquesta i no deixa de ser una veritat incòmoda que el morbo es vengui tant bé entre els espectadors.
Com a conclusió podem dir que no només podem culpar als mitjans de comunicació de la mala qualitat dels seus programes de televisió, sinó que bona part de la culpa també la tenen els espectadors que ho miren, no obstant això pot ser en un futur els gustos de la gent canviaran i naixerà un nou tipus de programes però veient els índexs d’ audiència d’ aquests programes tenim teleporqueria per estona.

LES AUTORITATS PRENEN MESURES

El passat dissabte 28 de març de 2009, va apareixèr el següent titular a les pàgines de La Vanguardia: "El fiscal actúa contra Telecinco por el caso de Marta del Castillo". Dos coneguts programes d' aquesta cadena de televisió ( Rojo y negro y El programa de Ana Rosa) van entrevistar els dies 15 i 16 de febrer, a la ex-novia, menor d' edat, del pressumpte assasí de Marta del Castillo en companyia de la seva mare. I tot per aconseguir la màxima audiència possible ja que el cas de Marta del Castillo despertava i encara desperta molta curiositat entre el públic. La fiscalía ara ha posat els punts damunt de les is i ha determinat que aquests dos programes van vulnerar l'article 4.2 de la llei sobre la Protecció del Menor que vetlla per els drets funamentals dels menors a l' honor, la intimitat i la pròpia imatge, malgrat que la noia estigués en companyia de la seva mare en tots dos programes. Sembla ser que les autoritats reaccionen davant de les irregularitats d' algunes cadenes de televisió, tot i ser privades, i decideixen prendre mesures al respecte. Encara que l' actuació de la Fiscalía s' ha definit com a lenta ja que molt abans per exemple els consells audiovisuals de Catalunya i Andalucia ja havien criticat durament aquests programes.

"La Fiscalía actúa contra Telecinco por el caso de Marta del Castillo", La vanguardia [Barcelona] (28/03/09)

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20090328/53669540426.html

PRIMETIME, UNA DOSI DE MORBO

En aquesta pel·lícula espanyola recentment estrenada, que en un primer moment ens pot recordar al conegut reality show Gran Hermano, s'hi troben un conjunt de missatges sobre l'actitud de les masses enfront la televisió així com una crítica a les cadenes que ho fomenten. A més, l'autor s'inspira en els costums televisius de la societat actual per augurar un futur encara més degradant.
En la pel·lícula, set persones són segrestades i introduïdes dins un programa de telerealitat, contra la seva voluntat. El que tenen en comú és que tots amaguen un secret pel qual seran jutjats i expulsats pel públic del programa. El que dóna un toc de surrealisme és el fet que un cop els concursants-segrestats són expulsats també són directament assassinats en directe, d'un tret. El succés, com es veu reflexat a la pel·lícula, fa apujar les audiències de manera trepidant, deixant al descobert la barbàrie de la morbositat humana.
A través d'això, podem veure fins a quin punt la televisió representa un espai deformant de qui som i de les nostres virtuts i misèries. Aquesta pel·lícula fa que ens plantegem dues qüestions, com què succeiria si els programes teleporqueria arribessin tant lluny com per retransmetre l'assassinat d'algú en directe? I si fos per un canal de pagament, s'abonaria molta gent per a veure-ho? El telemorbo pot estar servit en menys del que ens esperem.

Trailer Primetime [En línia]. Youtube, 2008.
http://www.youtube.com/watch?v=-Yd1JYlUCUA [Consulta: 27 març 2009]

LES JORNADES, L'AUDIÈNCIA I LA JADE GOODY

Miquel Tresserres, degà de la Facultat, concloguí les Jornades dient: “L’única cosa que importa són les audiències. Segurament aquests dies us ho han repetit milers de vegades.”
Doncs sí. Però a qui no li interessa conèixer allò que en un futur ens alimentarà?
La XV edició de les Jornades de Comunicació Blanquerna ens han obert els ulls a una realitat sabuda però no coneguda.
En taules rodones, conferències i debats desenes de professionals del món de la comunicació han ajudat els alumnes a endinsar-se en el món de les audiències de la publicitat, el cinema, la televisió i la premsa.
Però, si la única cosa que importa són les audiències, on queden l’ètica i els valors?
El passat diumenge 22 de març saltava als mitjans la notícia de la mort de Jade Goody, la famosíssima ex concursant del Gran Hermano Britànic i malalta terminal de càncer, que vengué la seva malaltia als mitjans a fi d’assegurar un herència suculenta als seus dos fills de 4 i 5 anys. Fins i tot Gordon Brown, primer ministre britànic, li donà suport públic i emeté un comunicat per expressar la seva “tristesa” al conèixer la mort “d’una dona valenta en la vida i en la mort”. Tot el país admirava la seva determinació i alguns sociòlegs han reconegut la vulgaritat com la clau del seu èxit. Una vulgaritat que ha atrapat a milions de persones i la convertit en la primera estrella mundial de la telerealitat.
Avui ha estat l’agonia i mort en directe d’una jove de 27 anys. Què serà demà?
Què ens queda per veure? A arribat de reflexionar sobre l’equilibri entre la importància de l’audiència i els deure ètics dels mitjans. Un equilibri que per ara és inexistent.

Editorial de la revista B-live. Jornades de Comunicació Blanquerna 2009.

L'ENTREVISTA

Fotografies: cedides per Televisió de Catalunya

Òscar Xavier Nogueira:
“ L’ audiència hauria de ser més exigent davant del televisor”

Nogueira és cap de programació i d'audiència de Televisió de Catalunya des de fa més de tretze anys. En aquesta entrevista, que també poden trobar a la revista L'auditori del seminari de la professora Eva Comas , Nogueira exposa la seva visió sobre l'actual oferta televisiva.


Com és l’audiència catalana?
Exigent i professional.

Hi ha molta diferència entre els espectadors catalans i l’audiència de la resta de l’Estat?
Sí, clarament, sí. Les dades demostren que programes que a Catalunya funcionen, a Espanya no. I al revés. Amb aquest sentit, Televisió de Catalunya ha fet molta feina perquè ha acostumat a l’espectador a un tipus de producte que a les televisions espanyoles no es veu.

Ja fa 25 anys del naixement de TV3. Ha canviat molt la programació en aquest anys o es manté una línea similar?
No ha canviat gaire. Si que es veritat que al principi la línia era més d’entreteniment i després s’ha apostat més per la informació però el que si que et diria és que amb el que ens mantenim molt ferms és amb el que no volem fer.

Tv3 no inclou en la seva graella de programació, espais de la premsa del cor ni reality shows. Per què?
Per el nostre ADN. Tenim clar per quins camins no volem entrar, i aquesta mena de producte no ens aporta res a nosaltres ni tampoc als nostres espectadors. Quan hem volgut ser una mica transgressors en aquest sentit, l’audiència no ens ho han permès i llavors, com nosaltres tenim clar que no ho volem fer, tots contents.

Per què un producte es deixa d’emetre?
Els programes en graella que deixem de fer és perquè s’ha provat de totes les maneres possibles que el producte aporti beneficis i valors a la cadena, sigui a nivell d’ audiència, a nivell d’imatge o de contacte amb el territori. Si això no s’aconsegueix, el cost que representa no és beneficiós.

Es equiparable l’èxit d’un programa a la qualitat?
No. Claríssimament no. Hi ha molts exemples de programes de poquíssima qualitat. A vegades veus programes que el contingut no es bo per l’espectador i funcionen molt bé i, fins i tot, veus programes mal fets, a nivell professional, i que també funcionen. L’espectador és relativament poc exigent amb les cadenes.

L’espectador sempre ha estat poc selectiu?
No. Crec que ara hauria de ser una mica més exigent. De fet, el públic més jove ho són més que les generacions més grans perquè tenen un camp nou per explorar com Internet o continguts que a la gent més gran els fa mandra examinar. L’ espectador de mitjana edat continua exigint una oferta ‘menú’, o sigui, que nosaltres li escollim la programació que ha de veure. En canvi, les generacions més joves mengen més ‘a la carta’, saben quins plats tenen a cada lloc i on ho han d’anar a buscar.

Quins són els criteris de selecció de la programació de tv3?
Bàsicament que aporti valors com: la llengua, la proximitat territorial, la informació o la transparència en el cas de l’entreteniment, però sobretot, els costos perquè no podem competir amb la inversió de les cadenes nacionals. Per exemple, un serial dramàtic, com Ventdelplà, val deu vegades menys que una sèrie d’una cadena espanyola, però a l’audiència, la inversió li és igual, el que valoren és l’hora d’emissió. Per això, té més mèrit que “Ventdelplà” guanyi al “Doctor Mateo”, d’Antena3... .

L’espectador té fronteres davant del televisió?
No hi ha fronteres. L’ espectador escull democràticament el que a ell li agrada. Hi ha programes que van directament en contra la dignitat de la persona però l’audiència respon. Fa un anys, amb el primer “Gran Hermano”, tothom assegurava que havia vist el programa “ fent zapping” o que li havien explicat… . Ara tothom ho comenta amb total tranquil·litat. El televident va perdent la vergonya i, ara per ara, no hi ha cap programa mal vist. Abans veure “Aquí hay tomate” era un sacrilegi, ara pots dir que has vist “La noria” tranquil·lament.

A “La noria”, per exemple,conviden i remuneren a personatges com Violeta Santander. Quin és el paper dels legisladors davant de la falta d’ètica i moral d’alguns canals?
El paper és molt pobre i molt trist. Està tot permès. Els legisladors haurien de fer un paper més important i controlar els continguts. Per sort, a Catalunya tenim el CAC que regula bastant i s’està treballant amb el Consell de l’Audiovisual Espanyol, que espero que surti a la llum ben aviat i ens alegri els continguts.

Ens hauríem d’emmirallar amb les televisions europees?
Jo no crec que estiguem pitjor que ningú. La qualitat de la televisió a Espanya està molt bé, en quan a productes i professionals, però hauríem de ser més auto exigents i no apostar per al recurs fàcil. S’estan fent programes molt interessants com “Sé lo que hicisteis” de la Sexta, amb un format diferent i molt treballat, per això dic que no hem d’ envejar res a ningú…. També es parla molt de la BBC però TV3 fa productes molt semblants.

Un programa com “Callejeros” o “Sé lo que hicisteis…” es podria fer a TV3?
“Callejeros” és una còpia de programes de TV3, com: 30 minuts, Entre Línies o docuseries històriques de la casa. De fet, Cuatro sempre ha dit que vol ser com nosaltres. En el cas de “Sé lo que hicisteis” és més difícil, perquè nosaltres amb l’entreteniment, fa anys que no acabem de trobar el què i, a més, l’espectador permet coses a altres cadenes que a nosaltres no ens ho permet.

Ja queda menys per l’apagada analògica, prevista per l’any 2010. Com ho esteu afronteu?
Molt tranquils. Les dades d’audiència indiquen entre la gent que ja té la TDT instal·lada som líders destacats. És cert que l’audiència estarà més segmentada però per això farem una aposta amb altres tipus de canals, s’ha de buscar una oferta més temàtica per complementar la oferta general. Estem preocupats per si no arriba, hem fet grans esforços i ja veurem si l’any 2010 totes les televisions estan preparades i permeten aplicar-ho.

TELEDIGNIDAD, O EL CADALSO ELECTRÓNICO

Després d' haver tingut una petita entrevista amb en Carlos Ruiz, sobre els mitjans de comunicació , i haver llegit el seu article Teledignidad, o el cadalso electrónico, hem volgut fer un petit apunt, ja que creiem que reflexa molt bé la nostra visió de la televisió avui en dia. En el seu article fa un encertat paral.lelisme entre la poesia homèrica i la televisió. Aquesta última segueix mostrant-nos històries, "mites" però no pretenen orientar als espectadors o donar exemple sino que estan dirigides aconseguir la màxima audiència possible. I si avui el que ven més és que aparegui en un plató de televisió una malalta de càncer i que es faci un sorteig entre tres candidats per veure qui serà el donant, això sens dubte ho utilitzarem com xarxa per pescar com més persones millor.
Tal com diu Carlos Ruiz al seu article, som el que veiem. A qualsevol hora o moment del dia estem exposats a programes El diario de Patricia o La caja i malauradament la televisió crea un hàbit en les persones. Fins al punt que quan apareixen aquests programes en pantalla, la gent els trobi normals o no vegi res d' estrany. En un primer moment no som conscients del tipus de programa que és, i ens em de distanciar per tal de poder-lo analitzar en profunditat. Un altre diferència amb abans és que anteriorment per aconseguir una certa notorietat o glòria calia l' individu s' esforcés i per tant que aconseguís uns mèrits. Avui en dia ja no calen, sino que es pot aconseguir una certa fama amb la pròpia dignitat, i Carlos Ruiz l' anomena teledignidad. És el cas del típic consursant de Gran hermano, que el fan fora de la casa, i es passa per diverses cadenes de televisió per un motiu o altre explicant la seva experiència i intimitats o la dels altres.
Com a possible solució, encara que és una mica utòpica, la nostra societat ha d' apendre que no tot és demostrable, que no tot es pot ensenyar. Però l' ésser humà és curiòs per naturalesa, fins i tot amb les coses que li passen amb ell.

JADE GOODY, POLÈMICA DESPEDIDA

Jade Goody d’origen britànic, va morir el passat 22 de març a l’edat de 27 anys després de vendre la seva vida post Big Brother (Gran Hermano anglès) al saber que patia un càncer d’úter incurable. Quan va saber que patia aquesta malaltia va decidir que havia de vendre la seva vida fins el límit de publicar la seva malaltia, per a que els seus fills tinguessin una bona reserva econòmica, decisió que va tenir el vist i plau del Primer Ministre, Gordon Brown i del Ministre de Justícia del seu país natal. Jade, a diferència de la majoria de persones, no va voler morir en privat sinó en públic envoltada de càmeres i polèmica. En una entrevista feta per el tabloide dominical News of The World Jude va dir el següent: “He viscut tota la meva vida adulta vivint de la meva vida. L’única diferència és que ara parlo de meva mort. He viscut davant les càmares i pot ser que mori davant d’elles”. Però finalment aquest moment no va arribar i la família va poder despedir-la de manera íntima després de cobrar milers de lliures per l’exclusiva de la seva boda i bateig.
Per altra banda la popuralitat de Goody entre el poble britànic ha fet que la visita de les dones al metge per fer-se les probes de càncer d’úter augmentin un 20%. Encara que Goody no va publicar el seu cas amb la finalitat de salvar vides sinó de guanyar diners, el fet de fer una malaltia pública, pot salvar moltes vides però és aquesta la manera de fer-ho?

Clicant aquí podreu veure un tros de l'entrevista esmentada anteriorment feta per News of The World

AGENCIAS MADRID-LONDRES. La "gran hermana" Jade Goody muere a los 27 años [En línia]. Madrid/Londres: Gente y tv, 2009.
http://www.elpais.com/articulo/gente/gran/hermana/Jade/Goody/
muere/27/anos/elpepugen/20090322elpepuage_1/Tes

NEWS OF THE WORLD. Jade Goody on survival, marriage and losing her hair [Vídeo]. Anglaterra, 2009

LA BAIXA AUDIÈNCIA RETIRA "LA CAJA" DE TELECINCO

Han sigut moltes les crítiques que ha rebut aquest programa que en un inici es va vendre com una teràpia psicològica per a persones amb greus problemes, quan en realitat, com s’ha pogut comprobar, només es tractava d’una comercialització del dolor dels participants. Un dels sectors que es van oposar més a aquest programa va ser el dels psicòlegs, que desde un inici en van demanar la seva retirada. Tot i la forta oposició del col•legi de psicòlegs el programa es va continuar emetent gràcies a les grans audiències que registrava. Finalment, sembla que la gent se n’ha acabat adonant que el que es venia com una teràpia no era res més que una farsa, perquè en aquestes últimes edicions no ha arribat al 10% de quota de pantalla i només l’han vist uns 700.000 espectadors. Cal recordar que “La caja”, programa que trencava tot el que s’havia fet fins ara, es va estrenar el passat 27 de gener amb molt d’èxit: va arribar al 22,9% de quota de pantalla i va congregar a 1.358.000 espectadors. Sense cap mena de dubte, un èxit total.

Com podem veure, el que ha retirat aquest polèmic programa de la televisió ha estat l’audiència, no les moltes crítiques que ha rebut d’experts de diversos sectors. Els dirigents de Telecinco no l’han retirat perquè han vist que sobrepassaven, i amb escreix, els límits de l’ètica en el món de la televisió, sinó que l’han retirat perquè l’audiència ha baixat en picat.
En iniciar aquest blog, veient les grans audiències que assolia “La caja” ens vam plantejar el problema que suposava l’alt grau de morbositat de l’audiència, una audiència que frisava per veure patir a les persones que sortien a “La caja”. Després de dos mesos sembla que l’audiència no és tant morbosa com ens pensàvem i ha acabat posant a “La caja” al seu lloc, que en cap cas és la televisió.

REDACCIÓ. "Telecinco retira "La caja" por su vertiginosa caída de audiencia" . La Vanguardia[Barcelona] (17 març 2009), núm. 45.769, p.

EVOLUCIÓ DE LES AUDIÈNCIES QUE HA REGISTRAT:

27 de enero: 1.358.000 espectadores (22,9%)
03 de febrero: 1.110.000espectadores (19,8%)
10 de febrero: 907.000 espectadores (16,8%)
17 de febrero: 802.000 espectadores (19,5%)
24 de febrero: 711.000 espectadores (16,6%)
03 de marzo: 886.000 espectadores (9,2%)
10 de marzo: 685.000 espectadores (9,9%)

FÓRUMLA TV . Telecinco retira "La Caja" del late night del martes tras su caída de audiencia. [en línia]. Fórmulatv, 2009
http://www.formulatv.com/1,20090315,10716,1.html [Consultat: 30 març 2009]

GRÀFICS DE LES CADENES DE TELEVISIÓ

Els errors de les cadenes de televisió estàn exposats al judici del públic. De vegades les cadenes parlen amb menors en horari infantil, la qual cosa està prohibida, o bé no respecten a persones que hi aparèixen, etc...hi han molts motius que condueixen a la gent a enviar queixes als responsables de les cadenes, i així prohibir determinats continguts que no són apropiats. No sempre s’aconsegueix però els nombres de queixes parlen sols.
Antena 3 és la cadena que reb més queixes dels tele-escpectadors, i segons el criteri públic la que més errors comet. No queda tant lluny Telecinco, que també reb nombroses queixes i tot hi així estrena programes tant polèmics com “La caja”.
Sembla que el nombre de queixes no influeixi gens sobre la cadena en qüestió i no és d’extranyar, que haguem escollit aquestes dos cadenes per veure si segueixen els seus codis morals i quins erros cometen.

Total de queixes presentades:

Evolució per cadenes de las queixes presentades:

Distribució per cadenas de les queixes presentades:

Programas amb major nombre de queixes presentadas:

Distribució per temes de las queixes presentades:

(Porcentatges sobre el total de queixes presentades.)

ASSASSÍ TELEVISIU

El cas de Svetlana, la dona que va ser portada al “Diario de Patricia” i després va morir en mans del seu ex-novio, es un cas realment espectacular si tenim en compte que la víctima bé enganyada, rep una petició de matrimoni del seu agressor i té una ordre d’allunyament contra ell. 4 dies després del programa, l’ex-novio es va presentar a casa la víctima i la va degollar al portal.
Poden dormir tranquils els que la van portar al programa sense informar-se, sense fer-li cas quan posava la condició de que no fos ell, etc...? El director de programas de Boomerang, la productora de "El Diario de Patricia", Baldomero Limón, ha confirmat que ningú li va dir a la dona assassinada a Alicante que es trobaria amb el seu ex-novio al programa. També va assegurar que Svetlana va negar haver set maltratada física o psicologicament per algú i tenir alguna ordre d’allunyament respecte alguna persona propera.

La productora asegura que aquests cas es va seguir el mateix protocol que en qualsevol cas de conflicte familiar entre els seus invitats. "No hia ha una altre forma de fer-ho. No hi ha un registre de maltratadors i no tenim acces als arxius de la Policía. Si ella nega que hi ha una ordre d’allunyament, no podem saber si aquesta existeix".
Resulta paradòjic que després d’aquests fet el programa segueixi tenim la mateixa audiència i sent un dels programes més vistos als vespres.

enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-OBUo1RS56A

SUÏCIDI EN DIRECTE

Quan ja es pensava que amb programes com “La caja” i “El juego de tu vida” la televisió actual havia tocat fons quant a límits de morbositat i antitètica, arriba ara un fet extraordinari, una aberració amb totes les lletres i un símptoma evident de la degradació de la ment humana: una mort en directe.
En aquesta polèmica retransmissió, el protagonista no està fent un paper, no fingeix, sinó que està mostrant amb tot tipus de detalls els últims moments de la seva complicada vida abans que sigui assistit en un suïcidi televisat.
Craig Ewert, un malalt terminal de 59 anys, es va desplaçar amb la seva família, la qual el recolzava en la filmació de la seva mort, fins un suburbi de Zurich, on va rebre l'ajut de The dignitas suicide clinic i on l'eutanàsia és un acte legal. Tot i que aquesta clínica ha ajudat a morir a més de 800 persones, cap pacient havia generat tanta controvèrsia. L'afectat patia, des de feia temps, una afecció motora neuronal causada per una lesió de rugbi, que li estava paralitzant el cos. El fet que fos irreversible i degenerativa va portar Ewert a prendre la dura decisió, per a ell mateix i pel patiment de la seva dona.
Per dur a terme el suïcidi assistit, l'únic que va haver de fer el pacient sense ajut fou la ingesta d'un líquid sedatiu prescrit per un doctor local, el qual al cap de trenta minuts fa entrar en coma. La família del malalt, que com s'ha dit, defensava la retransmissió de la mort, juntament amb altres entitats, han al·ludit al fet que les conseqüències seran positives perquè “ajudaran la gent a afrontar els seus temors sobre els tabús de la mort”.
Per a donar-li un toc de reality-show, que és el que ven avui dia, Sky News s'afanya a donar-li l'ambientació corresponent, a mode de pel·lícula: llum tènue, les últimes paraules entre el malalt i la seva dona, la novena simfonia de Beethoven de fons... Tot plegat aportava una tragitat molt emotiva, per tal d'afectar el més possible la sensibilitat dels teleespectadors.
La cinta ha reobert el debat sobre l'eutanàsia i, també, sobre si és ètic emetre aquest tipus d'imatges per televisió.

Docuemental polémico 2 [En línia]. Youtube, 2008.
http://www.youtube.com/watch?v=k3YcbCKdHS8&feature=related [Consulta: 11 març 2009]

"LA CAJA" DE TELECINCO

AQUESTA ÉS LA DEFINICIÓ QUE FA “LA FÀBRICA DE LA TELE”, LA PRODUCTORA CREADORA DEL “LA CJA ROJA” DE TELECINCO:

“LA CAJA es el primer reality psicológico del mundo. Una persona vive una sesión de terapia psicológica personalizada en el más increíble de los escenarios: UNA CAJA GIGANTE. Sentado en una butaca, el paciente recibe una descarga de estímulos audiovisuales que impactan directamente en su cerebro. Se experimenta con el miedo, el amor, la rabia, la alegría y el dolor. La reacción es inmediata, en apenas 1 minuto. LA CAJA es un potenciador de emociones. Una sesión de terapia de choque capaz de transformar, en poco tiempo, la visión que el paciente tiene de si mismo y de sus problemas”
Llegint aquesta definició podem pensar que és un programa amb finalitats terapèutiques, destinat a aquelles persones amb certs problemes. La Fàbrica de la Tele ens ho ven d’aquesta manera, com un reality psicològic. Però realment és això? Després d’haver-lo estat observant el que veus és que l’objectiu d’aquest programa no és ajudar a ningú, sinó que el que volen és portar fins al límit al participant que es sotmet a allò que ells n’anomenen teràpia, i una vegada el que està dins a La Caja ja està posat al límit, l’únic que fan és ensenyar a l’espectador el dolor i el patiment d’aquella persona. Dit d’altra manera, el que fa La Caja és la comercialització del dolor de la persona tractada, un dolor que ha estat portat fins a l’extrem, l’objectiu és que el participant mostri tot el seu patiment i plori, es busca el morbo de veure patir a altres persones. Darrera de tot això el que hi ha és una televisió privada, en aquest cas Tele Cinco, que està guanyant diners amb la venta del dolor de les persones que accepten participar a la Caja.
Desde aquest blog ens preguntem si és ètic que s’estigui fent negoci amb el dolor de les persones mitjançant un mitjà de comunicació com és la televisió, si és ètic fer un espectacle dels traumes de la gent, si és ètic treure el més íntim dels participants davant l’audiència.. És ètic comercialitzar el dolor de les persones d’aquesta manera?

OPOSICIÓ A AQUEST PROGRAMA:
Han sigut molts els sectors que no s’han quedat indiferents de veure aquest nou reality de Telecinco. Un dels sectors més crítics i que no s’ha quedat de braços plegats ha estat el Col·legi de psicòlegs de Catalunya, que després de rebre moltes i moltes critiques dels seus assossiats respecte aquest programa, ha demanat a la seva Comissió Deontológico que estudii el contingut del programa. L’objectiu d’aquest estudi és veure si els psicòlegs que treballen en aquest programa vulneren algun principi ètic o profesional. Aquesta comissió, a més a més, ha fet una consulta al Consell de l’Audiovisual de Catalunya per veure si en aquest programa de televisió s’està infringint algun dret fonamental de l’individu.

BRACERO, F. "Psicólogos catalanes piden la retirada de La Caja de Telecinco". La Vanguardia [ Barcelona ] 31-01-2009. P.13

Aquí poden veure el vídeo de presentació del programa de Telecinco.

La Caja. Dir. Óscar Cornejo. Telecinco, emès el 27 de gener de 2009.

EL CODI ÈTIC I DEONTOLÒGIC DELS PERIODISTES A LA TELEVISIÓ

Carlos Ruiz, Doctor en Periodisme per la Universitat Ramon Llull i professor d’Ètica de la Comunicació a la Facultat de Comunicació Blanquerna, apuntà que "la majoria consideren la televisió una pluja fina que a poc a poc va calant en el cos social". Una nova forma subtil de manipulació que a través de la repetició sistemàtica i inalterable de determinats tipus de comportament i perfils humans ha aconseguit alterar la formació i educació de l'individu. Ens trobem, doncs, davant d'un gran poder que com a tal, comporta una gran responsabilitat.

En un intent per regular i controlar el contingut televisiu es firmà, fa cinc anys, un acord d'autoregulació entre els operadors de televisió i el Govern Espanyol a fi de reduir i/o eliminar la teleporqueria en horari infantil per a protegir els nens d'imatges que continguin violència o escenes de sexe explícit. A més, associacions com la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) i el Col•legi de Periodistes de Catalunya, entre d'altres, vetllen per a l'acompliment del codi deontològic i ètic del comunicador.
Tot i això, per desgràcia, són múltiples els exemples d'incompliment d'aquestes mesures preventives que intenten depurar la televisió i guarir-la dels petits però múltiples càncers que la corroeixen. Fins i tot els criteris universals com el respecte a la veritat, la recerca d'aquesta, la investigació dels fets, l' objectivitat, el contrast dels fets amb fonts precises i la diferenciació clara entre informació i opinió han estat posades en dubte.
Són estrictes els periodistes en l'acompliment del codi deontològic i ètic?
Un dels casos més recents que ha fet reobrir l'etern debat sobre la relació dels periodistes amb l'ètica i el codi deontològic és el tracta que els mitjans del cas de l'assessinat de Marta del Castillo. El 14 de febrer, Miguel Carcaño confessava la seva autoria en l'assesinat de la jova sevillana, desapareguda 20 dies abans. Pocs dies després, apareixia en un munt de cadenes televisives una noia de 14 anys, que fins al moment, mantenia una relació setimental amb l'assasí de Marta del Castillo. El programa nocturn de Telecinco, Rojo y Negro, feia saltar l'alarma. La menor va comparèixer davant les càmeres acompanyada per la seva mare i va ser sotmesa a un autèntic interrogatori per part del presentador: "¿Sabes que has estado conviviendo con un asesino? Mírame a los ojos: ¿te ha pegado alguana vez; te ha insultado?" Aquella nit la cadena va aconseguir un 28,3% de cuota de pantalla, l'equivalent a 1.833.000 espectadors. Per no desaprofitar l'espectacular pujada d'audiència (últimament telecinco no supera de mitjana el 16%) l’endemà la jova va assistir al magazine matinal de la mateixa cadena, on, a cara descoberta, i acompanyada per la seva mare, tornava a contestar a les preguntes de l'entrevistadora. Tot plegat fa que es torni a posar en dubte, una vegada més, l'acompliment del codi deontològic i ètic dels periodistes. S'hauria de sancionar a les televisions que
utilitzen a menors en les seves emissions? El morbo ven, però pot el comunicador utilitzar recursos com l'esmetat en la seva lluita despietada per al monopoli de l'audiència? Preguntes d’un debat obert que veu planar encara sobre seu el fantasma del cas Alcàsser.

Vídeos de les entrevistes de la novia del suposat assassí de Marta del Castillo als programes de Telecinco Rojo y Negro i El Programa de Ana Rosa.

TOT VAL PER L'AUDIÈNCIA?

Com bé sabem, la polèmica que gira entorn si “tot val per l’audiència” és un fet d’actualitat avui dia. Molts són els mitjans que en parlen, sobretot les cadenes de televisió, i molts d’altres que no ho fan. Potser perquè costa reconèixer que aconseguir uns nivells elevats d’audiència és un important condicionant a l’hora de triar els continguts d’un programa i que adaptar-se a les seves exigències sovint suposa renunciar a la qualitat d’aquests. Els interessos econòmics per part dels mitjans i els seus patrocinadors, juntament amb d’altres implicats, poden ser la causa principal d’aquest fenomen. A banda d’aquests interessos, trobem un factor social, la part morbosa que tenen els espectadors i que els condiciona també a l’hora de triar allò que volen veure. Quant a l’àmbit ètic, cal dir que, cada cop més, les persones trien els programes per al seu entreteniment i esbarjo, i no pas per la part informativa-educativa que els pot proporcionar. Això fa que els continguts més vistos i, per tant, els de més nivell d’audiència, siguin aquells que contenen “tele-basura”, als quals no hi ha cap mena de control ni gairebé cap escrúpol a l’hora de regular allò que s’emet. La part jurídica implicada en aquest conflicte no mostra potser una implicació suficient per a solventar aquestes deficiències i controlar les informacions que surten a la llum. S’han de tenir en compte les repercussions que els continguts poden tenir sobre la societat, ja que els mitjans tenen molt poder i els espectadors són massa influenciables. La primera pregunta que ens podríem plantejar és si tot val per l’audiència, si cal limitar els continguts de la televisió. Cada cop són més els programes que sobrepassen límits morals i ètics per tal de fer créixer el seu nombre d’espectadors. En aquestes franges de màxima audiència, els continguts solen ser força morbosos i cridaners. Donen que parlar. Tot es torna vàlid per atraure l'interès de les persones, es fan muntatges i es menteix sobre fets per a aconseguir un clar objectiu: tenir més espectadors per sobre dels altres programes.

HI HA LÍMITS ÈTICS I PRINCIPIS MORALS EN LA TELEVISIÓ ACTUAL?

Aquesta és la pregunta clau que ens formulem tots els membres d'aquest grup i per això, amb aquest treball de recerca intentarem buscar respostes a la nova manera de fer televisió en el nostre país. La morbositat ha diluït els valors ètics dels mitjans de comunicació?; les televisions vulneren el dret a la intimitat, al honor i a la pròpia imatge dels menors d'edat?; hi ha un avanç i un després en el seguiment de casos a la televisió?; Què vol l'audiència?. A partir d'aquest moment, comença la nostra recerca per intentar entendre, amb la col·laboració de crítics de televisió, sociòlegs, psicòlegs i advocats, el perfil de la nova manera de fer televisió.