Després d' haver tingut una petita entrevista amb en Carlos Ruiz, sobre els mitjans de comunicació , i haver llegit el seu article Teledignidad, o el cadalso electrónico, hem volgut fer un petit apunt, ja que creiem que reflexa molt bé la nostra visió de la televisió avui en dia. En el seu article fa un encertat paral.lelisme entre la poesia homèrica i la televisió. Aquesta última segueix mostrant-nos històries, "mites" però no pretenen orientar als espectadors o donar exemple sino que estan dirigides aconseguir la màxima audiència possible. I si avui el que ven més és que aparegui en un plató de televisió una malalta de càncer i que es faci un sorteig entre tres candidats per veure qui serà el donant, això sens dubte ho utilitzarem com xarxa per pescar com més persones millor.
Tal com diu Carlos Ruiz al seu article, som el que veiem. A qualsevol hora o moment del dia estem exposats a programes El diario de Patricia o La caja i malauradament la televisió crea un hàbit en les persones. Fins al punt que quan apareixen aquests programes en pantalla, la gent els trobi normals o no vegi res d' estrany. En un primer moment no som conscients del tipus de programa que és, i ens em de distanciar per tal de poder-lo analitzar en profunditat. Un altre diferència amb abans és que anteriorment per aconseguir una certa notorietat o glòria calia l' individu s' esforcés i per tant que aconseguís uns mèrits. Avui en dia ja no calen, sino que es pot aconseguir una certa fama amb la pròpia dignitat, i Carlos Ruiz l' anomena teledignidad. És el cas del típic consursant de Gran hermano, que el fan fora de la casa, i es passa per diverses cadenes de televisió per un motiu o altre explicant la seva experiència i intimitats o la dels altres.
Com a possible solució, encara que és una mica utòpica, la nostra societat ha d' apendre que no tot és demostrable, que no tot es pot ensenyar. Però l' ésser humà és curiòs per naturalesa, fins i tot amb les coses que li passen amb ell.
Tal com diu Carlos Ruiz al seu article, som el que veiem. A qualsevol hora o moment del dia estem exposats a programes El diario de Patricia o La caja i malauradament la televisió crea un hàbit en les persones. Fins al punt que quan apareixen aquests programes en pantalla, la gent els trobi normals o no vegi res d' estrany. En un primer moment no som conscients del tipus de programa que és, i ens em de distanciar per tal de poder-lo analitzar en profunditat. Un altre diferència amb abans és que anteriorment per aconseguir una certa notorietat o glòria calia l' individu s' esforcés i per tant que aconseguís uns mèrits. Avui en dia ja no calen, sino que es pot aconseguir una certa fama amb la pròpia dignitat, i Carlos Ruiz l' anomena teledignidad. És el cas del típic consursant de Gran hermano, que el fan fora de la casa, i es passa per diverses cadenes de televisió per un motiu o altre explicant la seva experiència i intimitats o la dels altres.
Com a possible solució, encara que és una mica utòpica, la nostra societat ha d' apendre que no tot és demostrable, que no tot es pot ensenyar. Però l' ésser humà és curiòs per naturalesa, fins i tot amb les coses que li passen amb ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario