REFLEXIÓ FINAL D'ÈTICA I TV

L'home és l'únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra: d'Alcàsser a Marta del Castillo

Tot i que el 13 de novembre de 1992 van desaparèixer tres joves a la població valenciana d’ Alcàsser, no va ser fins el 17 del mateix mes que els mitjans de comunicació van fer-se ressò de la notícia. En un primer moment res feia preveure, pel tractament i importància que es donava al cas, que s’acabaria convertint el primer gran show televisiu de la teleporqueria a Espanya. La Vanguardia, per exemple, n’anunciava la desaparició, el mateix 17, en un breu article[1] a l’apartat de sucesos de les pàgines de societat. Durant els dos mesos següents, i fins que les nenes no van ser trobades mortes, les notícies relacionades amb la investigació i la recerca, van aparèixer amb comptagotes. Diaris com La Vanguardia dedicaven breus i petits articles[2] a les escasses informacions sobre l’evolució del cas.
Tanmateix, el 28 de gener de 1993, (quan es va saber que s’havien trobat els cossos de les menors) el panorama va canviar radicalment. El dolor i patiment més íntim de les famílies de les tres nenes va ser comercialitzat pels mitjans que el van convertir en un gran espectacle que va commocionar i escandalitzar a un país sencer. Nieves Herrero, periodista i presentadora del programa De Tu a Tu (Antena3 TV), com totes les cadenes espanyoles, va traslladar-se a Alcàsser, el mateix dia que es coneixia la tragèdia, per oferir en directe el sofriment de les famílies. Al dia següent, Antena3 TV comunicava al diari La Vanguardia que, entre les 21.00 i 22.00 hores, havia aconseguit un 95 per cent de l’audiència, fins a 18 milions d’espectadors. Tot i això, van ser innumerables les crítiques i un sentiment d’indignació va arrelar entre la població. Alcàsser havia posat la “televisió al límit”3. Per primera vegada a Espanya es constatava la necessitat de fixar “un equilibri pràctic entre els casos en què poguessin xocar la llibertat d’informació amb els drets de la personalitat”4. Fins i tot, Víctor Amela, en un article a La Vanguardia publicat quatre anys després, recordava encara com “aquella nit la televisió des d’Alcàsser va robar per sempre la innocència dels teleespectadors espanyols”5.
Tot i que aquest va ser el cas que va marcar un punt d’inflexió en el tractament de “l’horror com a espectable”6 i es van prendre mesures per a regular-lo, l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. La Rocio Vaninkof, el cas Madeleine, la Mari Luz i l’assassinat de Marta del Castillo, són només alguns exemples que ens mostren el poc progrés que hi ha hagut a l’hora de tractar el patiment i dolor de les persones en situacions extremes, tot i els reiterats intents de les diferents institucions.
El cas més recent és el de Marta del Castillo, la jove presumptament assassinada per la seva ex parella, que va fer que tornessin a planar sobre els mitjans, i em més força que mai, els fantasmes d’Alcàsser. El 18 de febrer apeixia al programa de Telecinco, Rojo y Negro, la noia de 14 anys que, fins el moment, havia mantingut una relació sentimental amb Miguel Carcaño, el presumpte assassí de la jove sevillana. La menor, a cara descoberta i acompanyada per la seva mare, va ser entrevistada i coaccionada per a respondre les compromeses preguntes de Nacho Abad, periodista i presentador del late night. Aquella nit la cadena va aconseguir un 28,3% de quota de pantalla (1.833.000 espectadors). Al matí següent, i a fi de mantenir l’espectacular audiència, la jove va assistir al magazine matinal de la mateixa cadena, El Programa de Ana Rosa, i, sota les mateixes condicions, va repetir les “declaracions” de la nit anterior. Aquest fet va provocar, una vegada més, un gran debat ètic en la societat i dins la pròpia professió periodística. El 19 de febrer la fiscalia Sevillana va obrir diligències als programes que havien mostrat menors d’edat relacionats amb la mort de la jove i el Defensor del Menor d’Andalusia demanava la protecció dels menors davant la possible “greu transcendència dels fets en la persona”. Molts van considerar que la cadena privada havia violat el Código de Autorregulación sobre Contenidos Televisivos e Infáncia8 on es recull que “no se entrevistará a menores identificados en situaciones de crisis (fugados de su casa, que hayan intentado suicidio, instrumentalizados por adultos para el crimen, involucrados en la prostitución, con sus padres o familiares allegados implicados en procesos judiciales o recluidos en la cárcel, etc.)”.
Per altra banda, i encara que en formats diferents, tampoc es poden passar per alt programes com La Caja Roja de Telecinco o la mort en directe de la més que polèmica Jade Goody, “la primera gran estrella mundial de la telerealitat”9.
Tots aquests casos posen en dubte la legitimitat d’utilitzar les desgràcies i patiments aliens, convertits en espectacle, com a mètode per a aconseguir audiència. Vam començar amb Alcàsser, fins on arribarem?

Amb aquesta explicació i reflexió, em volgut demostrar, igual que en el bloc, el no compliment dels codis ètics i deontològics dels periodistes als mitjans a més de l’inici de la teleporqueria i el mínim o nul progrés que hi ha hagut en la regulació de casos extrems (repeteixo: tot i l’esforç de diferents institucions) a través de la comparació del primer (Alcàsser) i l’últim cas que s’ha conegut (Marta del Castillo).
D’aquesta manera tanquem 6 setmanes (4 comptant que vam canviar el tema) d’investigació i anàlisi. Durant aquest temps hem realitzat una intensa recerca en diferents biblioteques a més d’aprendre a utilitzar, i introduir en la nostra quotidianitat, l’ús d’hemeroteques com la de La Venguradia. També em realitzat entrevistes a professionals del sector, consultat diverses pàgines web especialitzades, documents d’organismes oficials i, de forma complementària, em vist diverses pel·lícules que tracten, de forma més o menys directe, el tema. De forma personal, em après a seguir unes pautes estrictes en l’organització i priorització de la informació (el nostre és un tema molt ampli) a més d’interioritzar els criteris de citació de bibliografia i les millors estratègies per a realitzar una recerca d’informació ràpida, eficaç i satisfactòria.

[1] “La desaparición de tres adolescentes desde el viernes siembra la angustia en Valencia”. La Vanguardia [Barcelona]. (17/11/1992) p. 25
[2] “Continúa la búsqueda de las tres niñas de Alcácer”. La Vanguardia [Barcelona]. (23/11/1992) p.31; “Las tres jóvenes desaparecidas e valencia pueden estar en granada” La Vanguardia [Barcelona]. (24/11/1992) p. 27
3 Cfr. “Alcácer pone la televisión al límite” La Vanguardia. (30/01/1993)
4 Cfr. “Victòria Camps pide a la televisión privada que actúe con vocación de servicio público”. La Vanguardia. (10/10/1994)
5 Cfr. “Alcàsser, condenado a la tele”. La Vanguardia. (18/05/1997)
6 Cfr. “El horror como espectáculo”. La Vanguardia. (29/01/1993)
8 CÓDIGO DE AUTORREGULACIÓN. Real Patronato sobre Discapacidad. [En línia].http://www.rpd.es/documentos/Codigo_y_criterios_calificacion.pdf [Consulta: 25 març 2009]
9 Cfr. “La ‘gran hermana’ Jade Goody muere a los 27 años”. El País. (22/03/2009)

EL DOLOR I EL SOFRIMENT COM A RECLAM PUBLICITARI

Fins ara, al bloc, s’ha parlat de l’acompliment (o no) dels codis ètics i deontològics dels periodistes a diferents programes de televisió i no s’ha fet incidència a cap altre mitjà de comunicació que no fos l’audiovisual. Tot i això, i encara que no sigui el tema central de la recerca, jo em pregunto, què passa amb les campanyes publicitàries? Ben sabut és per tots que tenen una gran influència sobre el públic i, moltes vegades, utilitzen el recurs fàcil de generar un gran debat social a partir d’imatges i eslògans provocatius a fi d’augmentar les vendes.
Hi ha moltes campanyes publicitàries que utilitzen el sofriment com a reclam cap al consumidor. Possiblement, un dels casos més polèmics i coneguts arreu del món és el de la marca de roba Benetton. La casa italiana, no ha dubtat a mostrar, en moltes de les seves campanyes, el patiment físic i psicològic dels individus. Al 1991la marca va començar a utilitzar la pena capital com a reclam cap al consumidor. Primerament, presentaren la imatge d’una impersonal cadira elèctrica amb les corretges deslligades que no va aconseguir el seu objectiu, ja que no va generar el debat que n’esperaven els responsables. Vuit anys després, van decidir llençar un missatge molt més arriscat i provocador que qüestionava la legitimitat mora i ètica d’exposar, en balles publicitàries, les imatges de vint-i-sis persones, amb noms i cognoms, condemnades a mort. Es presentava el retrat de cada una i a sota de cada fotografia hi apareixia l’eslògan “Sentenced to death” i el logotip de United Colors of Benetton.
Toscani, publicista italià i autor de la campanya, va justificar-se argumentant que es proposava “mobilitzar l’opinió pública[…], generar un gran debat sobre temes d’interès general, […] fer una crida sobre aquesta qüestió i promoure els drets humans a nivell mundial.”[1] La campanya, que es va desenvolupar durant els anys 1999 i 2000 a nivell mundial, va generar una gran controvèrsia als Estats Units d’Amèrica, ja que va ser a l’Estat de Missouri on es van prendre les fotografies dels condemnats. El mateix estat no va dubtar a demandar judicialment la firma italiana pel mal ús, que segons ells, havia fet Toscani de les entrevistes realitzades al corredor de la mort després d’haver estat lluitant més de dos anys per a aconseguir-les. A més, diferents grups de pressió social i familiars de les víctimes es van organitzar i iniciar accions reivindicatives sota el lema “United Killers of Benetton”.
A la primavera de 1992, la marca i el publicitari italià es van convertir, una altra vegada, en el centre de totes les mirades i crítiques al presentar una campanya que mostrava l’agonia, en una habitació d’hospital i envoltat per la seva família desconsolada, de l’activista i malat de sida David Kirby. (Therese Frorc, fotògrafa, va ser qui va prendre aquesta instantània que va ser primerament publicada a la revista Life.) En un reportatge[2] realitzat al magazine de El Mundo, el publicitari francès explicava que el propi Kirby era partidari de donar a la sida la màxima publicitat possible, per tant, ell ho interpretava com una “pietat moderna”. Pel francès, no només importaven els diners, sinó també el “desig de debat al voltant de determinats problemes de la societat”. I, tot i que no de la manera esperada, el desig li va ser concedit. Es va generar un gran debat social sobre els límits de la publicitat. Per a molts, la utilització d’aquest tipus d’imatges amb fins econòmics era, i és, una banalització del patiment aliè a més d’un acte cínic i frívol (recordem que el que suposadament es pretén es vendre jerseis i samarretes). Països com Alemanya, Itàlia, França o Espanya, entre d’altres, van rebutjar la utilització de la campanya en els mitjans de comunicació i, fins i tot, algunes revistes van arribar a deixar dos fulls en blanc dins les seves edicions en senyal de protesta. Només el magazine francès Max va atrevir-se, desafiant la Comissió per al Control de la Publicitat francesa, a no fer cas dels advertiments. Tot i això, Luciano Benetton, fundador del grup Benetton, va rebutjar les crítiques i va explicar que “un dia ens varem dir: la publicitat tradicional no serveix, o reduïm el pressupost o deixem de fer-la, o inventem alguna cosa que faci pensar”.[3]

La utilització del patiment com a reclam publicitari, no és, però, d’ús exclusiu de les grans multinacionals sinó que alguns grups polítics també han utilitzat, per exemple, les imatges de les víctimes del terrorisme per a guanyar alguns vots i “millorar” la campanya electoral. El cas més rellevant i proper, és potser el de la campanya nord-americana de G. Bush i J. Kerry. Van llançar als mitjans espots on apareixien familiars de les víctimes dels atemptats de l’11-S expressant la seva preocupació pel terrorisme internacional (qui no té aquesta preocupació avui en dia) i elogiant el sistema que defensaven els candidats per a la “protecció” del país. Van ser molts, però, els qui van condemnar la utilització de les víctimes en les campanyes electorals. El Washington Post, recollia les opinions de ciutadans nord americans que no entenien com “no és obi que la Zona Zero no hauria de ser utilitzada com a últim recurs d’una campanya electoral. Ens dol el que s’està fent”[4].

Les víctimes, que mereixen tot el nostre respecte i reconeixement, són ara també víctimes dels interessos econòmics, polítics i socials dels individus que passen per al qualsevol criteri ètic a fi i afecte d’aconseguir el seu objectiu.

[1] Cfr. El teleespectador paquiderm. El tractament audiovisual del patiment. F. Torralba (2006)
[2]“ Oliveiro Toscani, irreverente hasta el final”. Magazine de El Mundo, 1996.
[3]Cfr. Revista·3 de La Vanguardia, 04/02/1992
[4] Cfr. Bush ads using 9/11 images stir anger. Washington Post. (05/03/2004)

VIOLÈNCIA I MASS MEDIA

Tota aquella criminalitat que la gent no veu pel seu compte és mostrada pels mitjans de comunicació, generant així una obsessió social per la seguretat i el control. Aquesta preocupació general per la violència té lloc des de que s'ha produït una disminució de les formes violentes, excessives en altres èpoques. L'actual societat es caracteritza per un interès en el canvi i la necessitat de controlar el futur, el que crea incertesa i inseguretat. No obstant, aquest temor genera una predilecció pel consum de relats transgressors i violents. Aquest fenomen ha creat la cultura de la violència, d'alta presència en els mitjans. L'interès que desperta la criminalitat en els individus deriva en una morbositat molt potenciada i explotada pels mitjans, en benefici seu. Inicialment, la premsa fou acusada de suposar un factor criminògen, ja que segons els criminòlegs, representava un perill per a les masses; i el mateix succeí amb la ràdio. Però, més endavant, es va considerar que el cinema també comportava efectes negatius i un augment de la criminalitat. Tot plegat afectava més o menys de la mateixa forma a una massa uniforme, que reaccionava enfront els estímuls dels missatges mediàtics. Com podem veure, aquesta visió apocalíptica va fer que s'arribés a la conclusió que els mass media tenen una capacitat extremadament manipuladora. Destaca també l'atemptat que suposen els mitjans sobre la llibertat i consciència dels individus, els quals estan sotmesos a un gran poder influenciador i persuasiu. Alguns autors apunten que les conductes criminals i violentes són incorporades de l'exterior, per tant, de l'àmbit mediàtic. Aquesta polèmica és encara avui discutida, ja que no s'han trobat evidències suficients per afirmar una relació directa entre la violència als mitjans i els comportaments criminals. S'afirma també que els efectes dels media només representen una part de l'experiència social d'un individu. Altres autors veuen els mass media una modelació de les visions de les persones sobre el món i una potenciació dels pànics morals. És a dir, que fan dels estereotips una realitat social. Tanmateix, trobem visions més conservadores, que defensen fermament la neutralitat dels mitjans. Molts programes de ficció criminal aporten noves visions dels il·legalismes, convertint-se així en nous controladors socials. A més, aquest tipus de productes televisius incrementen el temor dels espectadors de ser víctimes de delictes. Cal mencionar també els efectes dels nous programes de reconstrucció de casos criminals o judicis paral·lels, com el d'Alcàsser, els quals provoquen distorsions en les investigacions judicials i representen una amenaça a les pressumpcions de violència. A mode d'exemple, veiem un incompliment d'una de les recomanacions del CAC, on es diu que cal evitar l'entrevistament de les persones integrants del procés per part de les ràdios i televisions mentre durin els judicis orals, ja que hem pogut comprovar a través del cas de la jove Marta Del Castillo, com eren entrevistats familiars i altres fonts relacionades durant els processos judicials. Ens sembla negatiu, per tant, aquest involucrament per part dels mitjans en casos que són competència d'organismes de l'estat, ja són utilitzats a mode d'entreteniment. Cal afegir que la presència constant d'organismes de control social en els mitjans fa que augmenti en l'espectador la sensació d'augment de la criminalitat. Hi ha autors que afirmen que les informacions criminals publicades als mitjans simbolitzen un ordre moral que ens indica una forma d'actuar, el que fa que adquireixin el paper de la justícia. A banda d'això, també es planteja la influència mediàtica a la que estan sotmeses les institucions, ja que tant l'opinió pública com els mitjans tendeixen a culpabilitzar els processos. Això fa que abans que un cas sigui profundament investigat per les autoritats judicials ja ha estat condemnat prèviament pels mitjans. És per això que també es diu que el periodisme ha magnificat la visió d'alguns delictes.

EL SHOW DE TRUMAN, UNA VIDA EN DIRECTE

En aquesta gran pel·lícula, veiem com el concepte de reality show és dut a l'extrem. En ella, Jim Carrey pren el paper de Truman, un participant involuntari d'un reality show que va començar amb el seu naixement i hauria d'acabar amb el dia de la seva mort. Per tant, ell és el protagonista del seu propi espectacle (The Truman Show), que retransmet la seva vida íntegra i en temps real. Tot el que l'envolta és producte de la corporació que organitza el show, des dels decorats fins els actors secundaris. Cal destacar l'evolució de Truman durant el progrés de la pel·lícula, ja que en un principi destaca per la seva innocència, després per una presa de consciència, d'asfíxia i, finalment, passa a revelar-se contra tot. L'argument de la pel·lícula fa que ens plantegem qüestions com: fins a quin punt té dret la indústria de l'espectacle a manipular la vida d'una persona per a convertir-la en un show? I, fins a quin punt en són còmplices el espectadors? Podem veure també el compliment del tòpic “donar al públic allò que demana”. En definitiva, el film reflexa la forma de treballar de la “teleporqueria”, així com la perillositat dels nous formats televisius i programes.

Trailer - El show de Truman (1988) [en línia]. Youtube, 2008.
http://www.youtube.com/watch?v=_OGI5XQEf4s&feature=related [Consulta: 1 abril 2009]

A PER UNA PÚBLICA DE QUALITAT

Envoltada d'una atmosfera de complicitat, la conferència realitzada per les dues dones del moment en l'àmbit directiu de la televisió ha estat tot un èxit. Montse Abbad, directora de TVE Catalunya, i Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, han mostrat la seva cara més humana confirmant que en televisió no tot és audiència. Les dues comunicadores han defensat aferrissadament la qualitat de la televisió pública, així com els seus objectius i expectatives de futur. Per a ambdues, és imprescindible la funció social que realitzen les cadenes públiques, la filosofia de les quals és fomentar valors culturals i oferir al públic una qualitat i una utilitat en les seves emissions. Reconeixen la dificultat afegida actualment amb la caiguda de la inversió publicitària, que genera preocupació entre moltes cadenes davant la potència de les televisions privades i els seus elevats pressupostos. A això cap afegir també la creixent competència entre cadenes, resultat de la lluita insaciable per la conquesta de l'espectador, que és una mina d'or per a les privades i els seus interessos quantitatius i superficials. Aquesta dinàmica de treball, basada únicament en el share i en l'audiència i, en general, en els percentatges, afecta greument a la qualitat del producte a causa de una priorització de l'èxit, del pur negoci i de la quantitat, molt per sobre de l'ètica. Per tant, pot entendre's que les televisions públiques no tenen en compte únicament l'audiència i la quota de pantalla, sinó que, al tenir un deure social, valoren altres aspectes en la seva programació. Com ha afirmat Terribas: "Les cadenes públiques se centren en la capacitat d'incidir en la societat, ja que pretenen fer coses constructives". Afegint, a continuació, el seu desig de retornar a la societat la seva inversió en forma de continguts òptims i de qualitat. És per això que moltes vegades es reclama a les cadenes privades una certa veracitat en les seves informacions, perquè desenvolupin una funció social qualitativa. Entorn d'aquesta problemàtica es crea la controvèrsia entre el públic i el privat en televisió. Tant Abbad com Terribas confirmen l'única pretensió de les seves cadenes de complementar a les privades, fet que aquestes últimes posen freqüentment en dubte. En altra afirmació de Terribas: "Cal mesurar qualitativament, ja que ser capdavanter en quantitat no té mèrit algun", veiem una clara al·lusió a aquelles cadenes la programació de les quals no guarda relació alguna amb valors ètics i morals, tan necessaris en la nostra societat. Ambdues directives coincideixen també que cap replantejar-se la veritable funció dels mitjos comunicació i exigir el seu compliment. És en aquest punt on molts es plantegen la necessitat del sorgiment d'una organització independent que reguli aquestes i altres qüestions, com per exemple, la influència de la política en la televisió. Aquesta necessitat ve donada per la manca d'un Consell Audiovisual Espanyol, que té la seva versió catalana amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). La creació d'aquest organisme a Espanya és una tasca pendent del govern, que es va comprometre a aprovar una llei audiovisual que afavorirà els continguts i limitarà el potencial públic. Si això s'aconsegueix, el poder del percentatge perdrà importància i els continguts audiovisuals es veuran obligats a donar un nou enfocament. Tornant a les tasques de la televisió pública, cap destacar la doble intenció d'aquestes, que pretenen, segons va contar la directora de Televisió de Catalunya: "obrir portes a la indústria i al ciutadà". En la dinàmica d'aquestes cadenes trobem una encertada aposta per la informació, la cultura i la ficció pròpia. En quant a l'opinió d'ambdues professionals respecte a la relació entre els mitjans de comunicació i la crisi actual, critiquen el tractament que alguns mitjans estan fent d'aquesta i proposen transmetre missatges positius al ciutadà. Però no tot són aspectes negatius, ja que, per exemple, gràcies al sorgiment de la televisió digital, les cadenes podran expandir-se, multiplicar els seus canals, continguts... i, en definitiva, sumar beneficis. Cap al final d'ambdues intervencions i després de diverses preguntes dels assistents, Abbad i Terribas han coincidit en la important tasca desenvolupada pel CAC, en referència a la seva avaluació de la pluralitat en els mitjans. Montse Abbad, per la seva banda, ha destacat que els productes de qualitat no estan renyits amb els baixos pressupostos i, que a causa del retallada publicitària, "caldrà aplicar normes d'austeritat".

VIDAL, R. "A por una pública de calidad". Edastama (2009), XV Jornades Blanquerna, núm. 1, p. 12, 13.