L'home és l'únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra: d'Alcàsser a Marta del Castillo
Tot i que el 13 de novembre de 1992 van desaparèixer tres joves a la població valenciana d’ Alcàsser, no va ser fins el 17 del mateix mes que els mitjans de comunicació van fer-se ressò de la notícia. En un primer moment res feia preveure, pel tractament i importància que es donava al cas, que s’acabaria convertint el primer gran show televisiu de la teleporqueria a Espanya. La Vanguardia, per exemple, n’anunciava la desaparició, el mateix 17, en un breu article[1] a l’apartat de sucesos de les pàgines de societat. Durant els dos mesos següents, i fins que les nenes no van ser trobades mortes, les notícies relacionades amb la investigació i la recerca, van aparèixer amb comptagotes. Diaris com La Vanguardia dedicaven breus i petits articles[2] a les escasses informacions sobre l’evolució del cas.
Tanmateix, el 28 de gener de 1993, (quan es va saber que s’havien trobat els cossos de les menors) el panorama va canviar radicalment. El dolor i patiment més íntim de les famílies de les tres nenes va ser comercialitzat pels mitjans que el van convertir en un gran espectacle que va commocionar i escandalitzar a un país sencer. Nieves Herrero, periodista i presentadora del programa De Tu a Tu (Antena3 TV), com totes les cadenes espanyoles, va traslladar-se a Alcàsser, el mateix dia que es coneixia la tragèdia, per oferir en directe el sofriment de les famílies. Al dia següent, Antena3 TV comunicava al diari La Vanguardia que, entre les 21.00 i 22.00 hores, havia aconseguit un 95 per cent de l’audiència, fins a 18 milions d’espectadors. Tot i això, van ser innumerables les crítiques i un sentiment d’indignació va arrelar entre la població. Alcàsser havia posat la “televisió al límit”3. Per primera vegada a Espanya es constatava la necessitat de fixar “un equilibri pràctic entre els casos en què poguessin xocar la llibertat d’informació amb els drets de la personalitat”4. Fins i tot, Víctor Amela, en un article a La Vanguardia publicat quatre anys després, recordava encara com “aquella nit la televisió des d’Alcàsser va robar per sempre la innocència dels teleespectadors espanyols”5.
Tot i que aquest va ser el cas que va marcar un punt d’inflexió en el tractament de “l’horror com a espectable”6 i es van prendre mesures per a regular-lo, l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. La Rocio Vaninkof, el cas Madeleine, la Mari Luz i l’assassinat de Marta del Castillo, són només alguns exemples que ens mostren el poc progrés que hi ha hagut a l’hora de tractar el patiment i dolor de les persones en situacions extremes, tot i els reiterats intents de les diferents institucions.
El cas més recent és el de Marta del Castillo, la jove presumptament assassinada per la seva ex parella, que va fer que tornessin a planar sobre els mitjans, i em més força que mai, els fantasmes d’Alcàsser. El 18 de febrer apeixia al programa de Telecinco, Rojo y Negro, la noia de 14 anys que, fins el moment, havia mantingut una relació sentimental amb Miguel Carcaño, el presumpte assassí de la jove sevillana. La menor, a cara descoberta i acompanyada per la seva mare, va ser entrevistada i coaccionada per a respondre les compromeses preguntes de Nacho Abad, periodista i presentador del late night. Aquella nit la cadena va aconseguir un 28,3% de quota de pantalla (1.833.000 espectadors). Al matí següent, i a fi de mantenir l’espectacular audiència, la jove va assistir al magazine matinal de la mateixa cadena, El Programa de Ana Rosa, i, sota les mateixes condicions, va repetir les “declaracions” de la nit anterior. Aquest fet va provocar, una vegada més, un gran debat ètic en la societat i dins la pròpia professió periodística. El 19 de febrer la fiscalia Sevillana va obrir diligències als programes que havien mostrat menors d’edat relacionats amb la mort de la jove i el Defensor del Menor d’Andalusia demanava la protecció dels menors davant la possible “greu transcendència dels fets en la persona”. Molts van considerar que la cadena privada havia violat el Código de Autorregulación sobre Contenidos Televisivos e Infáncia8 on es recull que “no se entrevistará a menores identificados en situaciones de crisis (fugados de su casa, que hayan intentado suicidio, instrumentalizados por adultos para el crimen, involucrados en la prostitución, con sus padres o familiares allegados implicados en procesos judiciales o recluidos en la cárcel, etc.)”.
Per altra banda, i encara que en formats diferents, tampoc es poden passar per alt programes com La Caja Roja de Telecinco o la mort en directe de la més que polèmica Jade Goody, “la primera gran estrella mundial de la telerealitat”9.
Tots aquests casos posen en dubte la legitimitat d’utilitzar les desgràcies i patiments aliens, convertits en espectacle, com a mètode per a aconseguir audiència. Vam començar amb Alcàsser, fins on arribarem?
Amb aquesta explicació i reflexió, em volgut demostrar, igual que en el bloc, el no compliment dels codis ètics i deontològics dels periodistes als mitjans a més de l’inici de la teleporqueria i el mínim o nul progrés que hi ha hagut en la regulació de casos extrems (repeteixo: tot i l’esforç de diferents institucions) a través de la comparació del primer (Alcàsser) i l’últim cas que s’ha conegut (Marta del Castillo).
D’aquesta manera tanquem 6 setmanes (4 comptant que vam canviar el tema) d’investigació i anàlisi. Durant aquest temps hem realitzat una intensa recerca en diferents biblioteques a més d’aprendre a utilitzar, i introduir en la nostra quotidianitat, l’ús d’hemeroteques com la de La Venguradia. També em realitzat entrevistes a professionals del sector, consultat diverses pàgines web especialitzades, documents d’organismes oficials i, de forma complementària, em vist diverses pel·lícules que tracten, de forma més o menys directe, el tema. De forma personal, em après a seguir unes pautes estrictes en l’organització i priorització de la informació (el nostre és un tema molt ampli) a més d’interioritzar els criteris de citació de bibliografia i les millors estratègies per a realitzar una recerca d’informació ràpida, eficaç i satisfactòria.
Tanmateix, el 28 de gener de 1993, (quan es va saber que s’havien trobat els cossos de les menors) el panorama va canviar radicalment. El dolor i patiment més íntim de les famílies de les tres nenes va ser comercialitzat pels mitjans que el van convertir en un gran espectacle que va commocionar i escandalitzar a un país sencer. Nieves Herrero, periodista i presentadora del programa De Tu a Tu (Antena3 TV), com totes les cadenes espanyoles, va traslladar-se a Alcàsser, el mateix dia que es coneixia la tragèdia, per oferir en directe el sofriment de les famílies. Al dia següent, Antena3 TV comunicava al diari La Vanguardia que, entre les 21.00 i 22.00 hores, havia aconseguit un 95 per cent de l’audiència, fins a 18 milions d’espectadors. Tot i això, van ser innumerables les crítiques i un sentiment d’indignació va arrelar entre la població. Alcàsser havia posat la “televisió al límit”3. Per primera vegada a Espanya es constatava la necessitat de fixar “un equilibri pràctic entre els casos en què poguessin xocar la llibertat d’informació amb els drets de la personalitat”4. Fins i tot, Víctor Amela, en un article a La Vanguardia publicat quatre anys després, recordava encara com “aquella nit la televisió des d’Alcàsser va robar per sempre la innocència dels teleespectadors espanyols”5.
Tot i que aquest va ser el cas que va marcar un punt d’inflexió en el tractament de “l’horror com a espectable”6 i es van prendre mesures per a regular-lo, l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. La Rocio Vaninkof, el cas Madeleine, la Mari Luz i l’assassinat de Marta del Castillo, són només alguns exemples que ens mostren el poc progrés que hi ha hagut a l’hora de tractar el patiment i dolor de les persones en situacions extremes, tot i els reiterats intents de les diferents institucions.
El cas més recent és el de Marta del Castillo, la jove presumptament assassinada per la seva ex parella, que va fer que tornessin a planar sobre els mitjans, i em més força que mai, els fantasmes d’Alcàsser. El 18 de febrer apeixia al programa de Telecinco, Rojo y Negro, la noia de 14 anys que, fins el moment, havia mantingut una relació sentimental amb Miguel Carcaño, el presumpte assassí de la jove sevillana. La menor, a cara descoberta i acompanyada per la seva mare, va ser entrevistada i coaccionada per a respondre les compromeses preguntes de Nacho Abad, periodista i presentador del late night. Aquella nit la cadena va aconseguir un 28,3% de quota de pantalla (1.833.000 espectadors). Al matí següent, i a fi de mantenir l’espectacular audiència, la jove va assistir al magazine matinal de la mateixa cadena, El Programa de Ana Rosa, i, sota les mateixes condicions, va repetir les “declaracions” de la nit anterior. Aquest fet va provocar, una vegada més, un gran debat ètic en la societat i dins la pròpia professió periodística. El 19 de febrer la fiscalia Sevillana va obrir diligències als programes que havien mostrat menors d’edat relacionats amb la mort de la jove i el Defensor del Menor d’Andalusia demanava la protecció dels menors davant la possible “greu transcendència dels fets en la persona”. Molts van considerar que la cadena privada havia violat el Código de Autorregulación sobre Contenidos Televisivos e Infáncia8 on es recull que “no se entrevistará a menores identificados en situaciones de crisis (fugados de su casa, que hayan intentado suicidio, instrumentalizados por adultos para el crimen, involucrados en la prostitución, con sus padres o familiares allegados implicados en procesos judiciales o recluidos en la cárcel, etc.)”.
Per altra banda, i encara que en formats diferents, tampoc es poden passar per alt programes com La Caja Roja de Telecinco o la mort en directe de la més que polèmica Jade Goody, “la primera gran estrella mundial de la telerealitat”9.
Tots aquests casos posen en dubte la legitimitat d’utilitzar les desgràcies i patiments aliens, convertits en espectacle, com a mètode per a aconseguir audiència. Vam començar amb Alcàsser, fins on arribarem?
Amb aquesta explicació i reflexió, em volgut demostrar, igual que en el bloc, el no compliment dels codis ètics i deontològics dels periodistes als mitjans a més de l’inici de la teleporqueria i el mínim o nul progrés que hi ha hagut en la regulació de casos extrems (repeteixo: tot i l’esforç de diferents institucions) a través de la comparació del primer (Alcàsser) i l’últim cas que s’ha conegut (Marta del Castillo).
D’aquesta manera tanquem 6 setmanes (4 comptant que vam canviar el tema) d’investigació i anàlisi. Durant aquest temps hem realitzat una intensa recerca en diferents biblioteques a més d’aprendre a utilitzar, i introduir en la nostra quotidianitat, l’ús d’hemeroteques com la de La Venguradia. També em realitzat entrevistes a professionals del sector, consultat diverses pàgines web especialitzades, documents d’organismes oficials i, de forma complementària, em vist diverses pel·lícules que tracten, de forma més o menys directe, el tema. De forma personal, em après a seguir unes pautes estrictes en l’organització i priorització de la informació (el nostre és un tema molt ampli) a més d’interioritzar els criteris de citació de bibliografia i les millors estratègies per a realitzar una recerca d’informació ràpida, eficaç i satisfactòria.
[1] “La desaparición de tres adolescentes desde el viernes siembra la angustia en Valencia”. La Vanguardia [Barcelona]. (17/11/1992) p. 25
[2] “Continúa la búsqueda de las tres niñas de Alcácer”. La Vanguardia [Barcelona]. (23/11/1992) p.31; “Las tres jóvenes desaparecidas e valencia pueden estar en granada” La Vanguardia [Barcelona]. (24/11/1992) p. 27
3 Cfr. “Alcácer pone la televisión al límite” La Vanguardia. (30/01/1993)
4 Cfr. “Victòria Camps pide a la televisión privada que actúe con vocación de servicio público”. La Vanguardia. (10/10/1994)
5 Cfr. “Alcàsser, condenado a la tele”. La Vanguardia. (18/05/1997)
6 Cfr. “El horror como espectáculo”. La Vanguardia. (29/01/1993)
8 CÓDIGO DE AUTORREGULACIÓN. Real Patronato sobre Discapacidad. [En línia].http://www.rpd.es/documentos/Codigo_y_criterios_calificacion.pdf [Consulta: 25 març 2009]
9 Cfr. “La ‘gran hermana’ Jade Goody muere a los 27 años”. El País. (22/03/2009)
No hay comentarios:
Publicar un comentario